Conta la llegenda que al petit regne de Riverdead havia vingut un drac que causava estralls entre homes i bèsties. Per calmar-lo haurien d'oferir a la noia mes guapa del poble. Aquella, era òbviament la seua princesa, la princesa antiverd. No sabeu qui era? Jo vos ho explique.
Al petit regne de la princesa, conegut era el seu odi pel color verd. No tolerava que res al castell fora d'aquell color. Els cuiners havien de colorar els aliments, deixar pansir els arbres però sobretot i el més punitiu era anar vestit de verd. Suposava l'expulsió del regne. La nostra princesa havia obtingut un do diví, la seua bellesa. Ara se li girava en contra. L'única opció per a que el malvat drac no arrasara el regne era el seu sacrifici. Tot estava disposat pel 23 d'abril. El seu regne viuria en pau per sempre mes.
La nit abans pensant-hi va recordar un dia 23 de feia un any i deu mesos. Aquella nit va conèixer un cavaller del regne de la vall blanca. Amb una cuirassa taronja i els cabells de carbó li va preguntar si podia ballar amb ella. Va ser una de les millors nits de la seua vida. A l'alba, el cavaller va marxar però li va prometre que sempre seria al seu costat protegint-la de tot mal.
Quin mentider! Pensava trista de camí al sacrifici. Acompanyada de son pare, rei de Riverdead i de la cort reial van arribar a la cova del drac. A una distància prudencial del drac van lligar la princesa a un arbre i van marxar. El drac verd i gros va sortir de la cova i es va dirigir cap a ella.
La princesa va tancar els ulls, no li importava morir pel seu regne però aquell verd era totalment antiestètic. Qui li ho anava a dir que moriria així.
A dos passes de la princesa el drac va fer un crit anguniós, la princesa va obrir els ulls i va veure al cavaller de la vall blanca darrere del drac. Aquest li havia tallat la cua i li havia presentat batalla. Després de hores de combat el cavaller dels cabells de carbó estacà la seua espasa al pit de la bèstia. La sang brollà àmpliament i d'aquesta va nàixer un roser. Amb les roses del roig mes inténs que mai heu pogut imaginar. Va agafar una d'aquestes roses i va deslligar la princesa. Aquesta rosa és per tu, com el meu cor. Ella el va besar i van viure per sempre junts.
Milers d'anys després les seues ànimes es tornaven a trobar, i la història a repetir.
Com a Valencià, per a mi el dia dels enamorats és el 9 d'Octubre, Sant Dionís. Com a Català, ho és Sant Jordi. I com a persona que viu a una societat occidental, també ho ha de ser Sant Valentí.
Hui, 14 de febrer és Sant Valentí i per això vull parlar-vos de la meua Xixi. La Marina.
La meua Xixi viu a l'Empordà, al País del Vent. A una plana riallera envoltada de platges i aiguamolls i mes concretament a un petit poble que es diu Riumors. És estudiant de filologia catalana i sap de tot. Per això sempre m'està corregint i no li agrada que diga calcetins en compte de mitjons. Sempre aconsegueix animar-me quan alguna cosa em capfica i em desperta un somriure quan m'alce al seu costat. Quan estic amb ella sóc altra persona, estic content, apenes tuiteje, inclús arribe a mirar telescombreries. A mes és del Barça, el millor equip del món.
Es podria dir que és la noia perfecta, tot i ser fredaluga i ploranera.
L'única cosa que em fa sentir trist és no estar al seu costat en un dia com hui.
Però estic content d'haver passat Sant Dionís i Sant Jordi junts; d'haver estat aquestes dues setmanes junts, les quals en compensació podríem anomenar la Setmana dels enamorats, Sant VMBR.
Sols. Junts. Sols. Junts.
Com el pèndul de Foucault, el món gira al nostre voltant.
Com les estacions. Quan tu no estàs tinc fred, em pose trist i pensatiu. És hivern quan tu me manques i em plante quan és estiu.
I com tantes coses, els trajectes entre Ontinyent i València son mes llarges, la ciutat és mes lletja i l'habitació mes buida.
Igual que focault ara estem separats però tornarem a estar junts.
Tic. Tac.
Entre la vall i el Túria.
Victor Micó
Si ara me’n vaig segur que es fa llarga la tornada
me’n vaig sols amb el bitllet d’anada
estic segur de com vull començar el viatge
m’hauré de desprendre de quasi tot l’equipatge
tot allò que em sobra, tot allò que em pesa
tot allò que no cap dins d’una maleta
tot allò que em fa fàstic de València,
l’odi del poder i la seua violència.
Però no em sobra el teu amor, el teu humor, eixe bon record
que m’ajuda a no perdre el nord
no saps l’esforç que em costa deixar aquesta terra
creuaré volant mil i un països en guerra
miraré, buscaré, em perdré però caminaré
He lligat una corda del meu cor al punt d’origen
així quan em trobe lluny no sentiré el vertigen.
Perdut als carrers del món
em guiarà la lluna quan s’amague el sol
perdut als carrers del món
hi ha dies per quedar-se a mirar hi ha dies en què tot es fa fosc
Perdut als carrers del món
mire per la finestra i la vida es fon amb la mort
perdut als carrers del món
batalles perdudes, llengües mortes, monuments als vencedors.
Si ara me’n vaig no contes el temps fins que jo torne
no sé quan però ens tornarem a vore
vull canviar de ruta vull buscar un nou ancoratge
córrer com una fera que es confon amb el paisatge
llençaré la roba, cremaré tota disfressa
dins de la motxilla la teua tendresa
un nou tatuatge i un punt d’incertesa
una nova aventura, un nou camí, una nova conquesta.
I si ara em falta el teu amor, el teu humor, eixe bon record
que m’ajudava a no perdre el nord
recorda que hi ha qui sura i ha qui s’ofega
i qui pensa que el seu melic és el centre de la terra
miraré, buscaré i tornaré i ja no em perdré
He vingut per quedar-me i encara hi ha qui m’espera
carregat amb l’experiència i mil nits de carretera
Perdut als carrers del món
em guiarà la lluna quan ja s’amague el sol
perdut als carrers del món
hi ha dies que són per mirar hi ha dies en què tot es fosc
Perdut als carrers del món
mire per la finestra i la vida es fon amb la mort
perdut als carrers del món
batalles perdudes, llengües mortes, monuments als vencedors
Sense poder dormir per les nits estic per tu, per la teua absència, la teua buidor al llit, el forat que m'has deixat al cor. Sense tu la nit és fosca, la nit és nit.
Esperant que eixca el sol, esperant-te. cada soroll, cada racó, em recorda el sentiment al teu costat al teu costat i les ganes de tornar-te a vorer em martiritzen.
Per sempre teu, un valencià del empordà.
Les llàgrimes que recorren les meues galtes, no expressen sinó l'àrdua necessitat de veure't prompte.
Aquesta, aquest somni, prompte serà despertat sense mes companyia que la teua presència esperem.
Les nits al costat del cresol, sense poder dormir. Llegint (451ºF), o fent qualsevol cosa que acalle el cor, i els desitjos que mes ànsie.
Per això et faig perdudes a la matinada, quan canten els pardals i qual el cel comença a blavejar per les serres de llevant.
Signe la missiva per descansar els pensaments.
T1i1 Brisa Marina.
Foto: Fusió de penjolls.
i les peso dir.
Aquesta nit, m'ha superat un univers de les emocions mes profundes, convocades per el mes profund dels sentiments del meu cor.
Aquests sentiments, bruts per la culpa d'una ofensa a la princesa mes rosa de Riumors.
Aquesta ofrena, pagana, estupida, infantil i d'eixerebrat, ha sigut castigada amb la pijor de les sensacions, el buit.
Trencat per la caganera sensació de no saber el que estàs fent.
pd: 11m
pd: Segur
pd: estudiaré per estudiarte
(Abans de posar-se a llegir el podeu escoltar musicat ací)
Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense els noms,
són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Les paraules terribles
les paraules terribles que ja no diu ningú.
Aquelles mans enceses de vegades cruels,
d’altres vegades tendres.
Tots els amors, l’amor, tota la vida.
Jo no sé si està clar: per a mi sí que ho està.
Andrés Estellés, Vicent. “Un amor, uns carrers”
t10, estimada meua :*
Classes d'acadèmia: 1
Coalicions valencianistes: 1
Tramvies perduts a pam de nas: 2
Dinars amb el meu cosi: 1
Orxata: 1
Aspencat: 1
La gossa sorda: 1
Obrint Pas: 1
Gironines: 2
Estimades: 1
Capitòls de The Big Bang Theory: 1
Cercaviles pel valencià: 1
Això de moment i l'esperat, als coments acabaré la llista!
Dissabte pérfècté!
t9
(també puc escriure en comic sans al blog, visc al limit)
Rodole, o regole, com deiem a primaria. Rodole al llit, sense son. 4.23. Em fa mal el cor i nose perquè, em pregunte i rodole. El que faig, el que deixe de fer, el que fas i el que deixes de fer. Tot (i tot inclou tot) m'ho pregunte. Supose que dorms mentre rodole. Apague el llum, l'encenc, faig un riu, torne al llit i me'n vaig de verema amb Joan Olivares. Tanque els ulls, humits i en la foscor busque un record, et busque al meu costat. Amb el cor ences com un estel, et trobe i dorm.
Bona nit cresol.
Sabeu això que t'alçes rebufes i badalles abans de dormir? Doncs així em senc, badallant, apunt de despertar-me del tot. He acabat els exàmens, estic al pis jugant amb la wii, demà tenim partit de futbol i sopar de classe, però tot i això badallaré. Despertaré dimecres al teu costat, allà on tot és intens, càlid, real.
Et necesite per despertar-me cada dia a la meua vida adormida.
València sembla que estiga en guerra amb tant de coet, no s'atura, és una remor constant. A mes els carrers s'han alçat en barricades de festa i falles per tots els llocs. Però no hi ha res millor que ser al tu costat!
Crec que jugaré una partideta! T8 :*
Una de les coses que diria que mes clara té la gent, son els seus gustos i aficions. Sempre de petits ens demanaven que férem redaccions definint-nos i expressarem el que ens agradava. Mentre els meus companys ho tenien sempre clar, m'agrada jugar a futbol i veure la tele, a mi sempre em costava. He sigut sempre impulsiu, el que un dia m'agradava al dia següent potser no, i disfrutava fent una cosa, disfrutava el moment encara que després no m'agradara. Per dir-ho d'una manera simple, les coses que m'agradaven fluïen, un dia si, l'altre no, ara m'agrada, ara no. Fins fa set mesos. Fa set mesos vaig anar a buscar una cosa que estava segur que m'agradava, fa set mesos vaig trobar la meua constant (i no, no és en Desmond). I des d'aleshores encara que tot fluïsca sempre està allí, per quan m'ha eixit mal l'examen de matemàtiques i per quan estic eufòric. Per a les bones i per les roines.
Fa set mesos vaig trobar a Girona la meua constant, i des d'aleshores soc l'home més feliç del mon.
Fa set mesos et vaig trobar.
5D!